Translate

martes, septiembre 17, 2013

"El viejo baúl" por Isabel Laso (Úna Fingal) ······· _Narrativa_ / _Club de Lectura_

El viejo baúl 
 
En un sótano del número nueve de la calle Taller encontré un viejo baúl. Yacía por completo abandonado bajo restos apenas reconocibles de atrezzo y bambalinas. Un telón raído con olor a moho lo cubría y un dorado cordón deshilachado servía de cierre. Allí estaba el baúl de los recuerdos, custodio de bellos sueños por siempre guardados.
Cuando abrí la tapa saltaron sobre mí siluetas borrosas al principio. Ansiosas por explicar sus historias me hablaban todas a la vez. Prometí escucharlas si me lo contaban por orden. Al saberse objeto de atención cobraron forma y sus figuras aparecieron hermosas. Y así me explicaron de sus idas y venidas, de sus avatares, de esos ojos ceñudos que a veces vislumbraban a través de lo que ellos denominaban, La Ventana, y de cómo habían ido a parar al baúl del olvido.
El cajón.
Me resultaron personajes muy agradables y los solté a través de la puerta, a los escalones del exterior. Solo tenían que subir para alcanzar el mundo y la libertad.
Tímidos, me miraban sin decidirse a avanzar por aquel tramo.
—Estáis preparados. Extendeos por el mundo en diáspora y cruzad el horizonte y más allá. Pues lo imposible ha dejado de serlo. ¡Habéis salido de vuestro encierro! ¡Lo habéis logrado!
Y entonces los vi irse, me decían adiós con la mano, o dejaban una suave sonrisa atrás, o no hacían ningún ruido, o seguían a los demás con la cabeza gacha y las manos en los bolsillos.
Cerré la puerta, me di la vuelta, no quería verlos partir, pero deseaba su dicha. Y les oí repartirla en algarabía, sobre el cielo y la tierra y en el espacio que hay en medio, y los pájaros la dibujaron en las nubes y las rosas la escribieron en los jardines. Eran libres y todo el mundo lo sabía. Explicaban su historia una y otra vez. Y quien se cruzaba con ellos quedaba embelesado.
No pude reprimir echar una última mirada a través del ventanuco.
—Adiós —murmuré con la mano a medio levantar— dulce Sara. Hasta la vista, brujas pillinas. Alexander, mejor no te digo nada, pero te sigo con la mirada. Inspector Gibbs, cuídeme esta panda. Tomás, no busque en las esquinas más. Imposible olvidarte, Ela. Hasta pronto chica que hablas con el alma. Pedro y Luis, con la vida por delante. Vuela, querido Héctor. Queridos todos. Hasta luego.
Y recosté la espalda contra la madera de la pared. Me mordí el labio inferior. Cerré los ojos.
El mundo es vuestro, chicos. Pensé con satisfacción. Abrí los ojos y regresé al baúl. Lo miré un momento cavilando cualquier cosa antes de entrar. Y entré. Bajé la tapa. Y me dormí. Feliz. Como un sueño.

Isabel Laso — Úna Fingal

Dedicado con afecto y admiración a los escritores que he tenido el placer de conocer en este taller. Agripino Matesanz, Ángeles Bosch, Carlos Segovia, Efraim Suárez, Herminia Meoro, Javier Trescuadras, Mª Isabel Rodríguez Fuertes, Miguel Hernández García y Miguel Martínez Larráyoz.

Una parte de mí ha quedado cautiva de vuestras artes. Nos veremos a través de la ventana y entre papeles.


Barcelona, 2 de septiembre de 2013
                                                                           








5 comentarios:

Vicent Llémena i Jambet dijo...

Pensaràs Isabel, com tantes i tantes vegades que em falta un regonet, però et diré que els vells baguls, les velles coses guarden secrets i converses infinites i finites, eternes, mira, el que t'anava a dir és que després d'un temps de mala sort se m'havia espatllat l'ordinador, i desesperat amb la meua dona per la meua mala sort vaig plorar en un moment en que em vaig quedar sol amb els arbres d'un parc que hi ha prop de ca meua, els vaig demanar als arbres que em donaren una mà, i només tornar del parc i anar a casa hi havia uns papers d'una persona que s'oferia a reparar ordinadors, al dia següent vaig trucar-la i era un argentí d'uns cinquanta i pico anys, cosa que em va mosquejar i no em va preguntar ni tan sol per telèfon què li passava al meu ordinador, jo vaig pensar que seria algú que desesperat s'oferia a fer matusseries, però hui ha vingut a ca meua i l'ha arreglat i en mitja hora cobrant-me 25 €, jo crec que li ho dec als arbres, a la natura, hi ha un llenguatge en el que si estem avespats i receptius podem fer servir fins i tot amb la Terra, les plantes, els animals i en molta menys mesura amb els humans i els éssers més paradoxalment evolucionats.

Una abraçada valenciana

Vicent

Unknown dijo...

Estimat Vicent, no puc més que meravellar-me pel que m'expliques. Em fa feliç. Crec que sí, que et van escoltar ells i els qui habiten amb ells.
Jo també hi parlo sovint. Tinc un jardí al pati de casa (que és la taulada en realitat), fins que no l'he aconseguit no he parat. Tinc disgustos terribles quan alguna malaltia que no puc abatrer em fa perdre alguna de les meves plantes. Tin arbres. Hi parlo amb ells, els hi demano perdó si un dia em descuido de regar-los.
Parlo amb els animals, amb els ocells.
Necessito anar al bosc i abraçar-me als arbres. Quan era petita me'n refilava a les branques i m'hi estava hores. Em donen serenitat, harmònia i pau.
No ho oblidis Vicent, som part de la Natura i l'hem d'estimar.
Un petó i una abrçada d'aquesta amiga que t'aprecia sincerament!!!
Isabel

Fabiana Iglesias dijo...

Hola Isa, cuore,
quiero contarte que te he elegido para darte el premio Liebster Award, si quieres aceptarlo visita mi blog, la última entrada:
http://fabiiglesias.blogspot.com.es/2013/09/mi-blog-nominado-al-premio-liebster.html
Un beso!
Fabi

Miriam Asel dijo...

És súper preciós!!! Fa emocionar tant que voldries ser un "tiffany" del bagul per poder ser lliure a les teves mans!!!

Unknown dijo...

Gràcies, m'has saltat la llàgrima!!!! <3 <3 <3